EL RAÏM DE LA SORT

La tradició espanyola de menjar un raïm per cada campanada va aparèixer per l’excedent d’aquesta fruita a Alicant a principis de segle XX.
Qui va idear aquesta intel•ligent solució la va ben clavar,eh! En comptes d’ofegar-se va persistir. Això, crec, que no és tenir sort, és saber fer. La sort no arriba per art de màgia, no sempre, la sort també s’ha de saber buscar. I aquest és un clar exemple.
Jo, per aquesta nova dècada que entrem no tinc només 12 desitjos els quals espero que el meu àngel de la guarda faci realitat quan li vingui en gana, sinó que també tinc propòsits, metes que em marcaré i intentaré aconseguir sigui com sigui.
Per començar, seguiré l´exemple del raïm i consumiré productes de proximitat per garantir un bon futur a la meva terra, col•laborant d’aquesta manera en la lluita contra aquesta maleïda crisi i, deixaré de pretendre que uns titelles facin la feina per mi mentre protesto què malament ho fan.

A pel 2011!!!!!!!

SALUT!!

El beure saludable no té res a veure en excloure l’alcohol de la dieta, senyors. Tot amb moderació porta un benefici físic i mental. Mental perquè t’estimula i físic perquè et protegeix. Sí, em sap greu, abstemis incrèduls, però així és. Els intents erronis que pretenien esgarrapar les nostres tradicions han quedat irrefutables per centenars, o milers ja, d’investigacions on avalen que el vi, producte purament mediterrani i que aquí en tenim per parar un tren, ajuda a prevenir l´Alzheimer, malalties cardiovasculars, i retarda, inclús, l’envelliment. La recepta a tot això són 30 grams al dia de vi, és a dir entre 1 i 2 copes acompanyades dels àpats. Com aquell qui s’empastifa una glamorosa crema pel cutis matí i nit per rejovenir el rostre, vaja. - Ben mirat, surt més a compte, per la salut i la butxaca, comprar una ampolla de vi que una crema antiarrugas y antitodo perquè segons el meu tiet químic i la dermatòloga de l´Aina són un engañabobos-sacadinero (... sense voler faltar al respecte a la indústria cosmètica,...) - Té gràcia que, fins i tot, han aparegut marques de cafè i iogurts anunciant contenir noves substàncies afavoridores que ayudan tu cuerpo a estar mejor i casualment són les mateixes substàncies que contenen els vins negres (tanins, antioxidants, polifenols, resveratrols,...).
Un dels interrogants que va conduir a realitzar estudis sobre el tema va ser l´anomenada “paradoxa francesa”: per què els francesos no tenen colesterol si només mengen nata i mantega?? Voilà, doncs perquè el vi que consumeixen evita que les plaquetes sanguínies s’aglutinin. Clar que, amb més de dues copes al dia és l’alcohol el que s’acumula al fetge i, patapam!, és pitjor el remei que la malaltia.
La dieta mediterrània també ha estat considerada recentment Patrimoni de la Humanitat per la Unesco gràcies als alts elements nutricionals que conté. Aprofitem, doncs, i consumim racionalment tots els nostres productes amb orgull: no només el vi sinó també l´oli d’Oliva, la fruita, les verdures, els fruits secs... I donem les gràcies als pagesos que en tenen cura per fer possible i conservar aquest patrimoni a casa, ja que, sense ells la dieta mediterrànea no perdureria. I sense consuminr-ne, els que ho fem, tampoc, evidentment.
Salut!

PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR

Als 18 anys jo em reunia amb les meves amigues cada cap de setmana per beure alcohol. Bevíem sense parar entre arcada i nàusea fins quedar ben borratxes, era aleshores quan començava l’autèntica festa. Ens divertia el descontrol al seu màxim exponent, el riure desinhibit, ensopegar amb allò “insopegable”, el soroll i el xivarri absolut, les esses majúscules, el cantar desafinat, deixar anar embarbussaments cada cop més complexes, perdre la vergonya però també la decència, i acabar completament tocades i enfonsades amb la sortida del nou sol.
Als 30, tot això a mi m’esgota, ja no em diverteix. Ni tinc ni vull tenir 18, ni 20 ni 25. Ara amb les amigues gaudeixo maridant una copa de vi amb el plat que hem preparat anteriorment, conversar mentre balancejo la copa sota el nas, escoltar mentre vaig paladejant per la boca el sabor del vi, o riure de l’anècdota d’alguna d’elles mentre destapo una altre ampolla. M’agrada beure sense presses, per plaer, m’agrada que el beure sigui el complement del sopar, del dinar, o d’aquell moment, m’agrada que el plat principal no sigui tragar, tragar i tragar litres d’alcohol perquè sí.
Sospito que ara és l’edat la que em serveix les copes carregades de seny deixant-me en un estat oposat a la bogeria. Bé, oposat a la bogeria tampoc, però diguem que el meu sentit comú està de ressaca i prefereix el beure saludable.

COM UN GOS

La Cris m’havia dit alguna vegada que el més sorprenent per ella d’estar embarassada era
l’exagerat augment de l’olfacte. Me la mirava amb els ulls estupefactes quan m’explicava que sentia les olors a kilòmetres de distància.
Em semblava al•lucinant. - M’estic perdent un altre món ple d’infinites aromes per tot arreu –
em deia jo mateixa – podria ser, inclús, el nas d’or de l’any que ve si em quedés prenyada... Doncs ja m’hi he quedat. I en tot aquest primer trimestre ni rastre d’explosions d’olors desbordant per les escletxes. Em passo el dia ensumant i rastrejant tot com un gos per si detecto més olors que els altres. Però no hi ha manera. Un matí, per exemple, passejava pels carrers de Falset i cada casa desprenia una olor diferent de menjar: macarrons de l`àvia, pebrots, caldo. Era curiós tantes olors a cada pas i tan familiars. Vaig somriure eufòrica.
- Ho olores, tu, Marc?? Sents l’olor a caldo??
- Sí
- Sí? Però quant de forta??!!! Molt???? (...) I la de pebrots també?!!?!
- Sí, també.
- I quan t’has adonat?!! Ara mateix o fa una estona?
(...)
A mi aquestes olors que noto, jo i tothom, només em provoquen gana, gana, i més gana. L’únic que m’ha sensibilitzat massa el nas, i em dóna fins i tot nàusees, és el tabac i l’alcohol. Així que, a sobre, ni el luxe d’aproximar-me una copeta al morro per intentar assaborir noves troballes. Què sàvia és la naturalesa quan vol!
Sóc de les que se’ls congestiona el nas quan es queden embarassades. Manda huevos!
La hiperòsmia, al contrari que l´anòsmia, és el desenvolupament del gust i l’olfacte. Diu, una d’aquestes mil teories desconcertants sobre gestacions, que s’aprèn a aguditzar aquest sentit per a poder reconèixer el teu propi fill quan neix. Clar! Què vol dir? Que jo no sabré reconèixer el meu mini-jo quan el vegi sortint de dins meu??? Vaja.
Mira, millor deixo ja de banda aquesta i totes les altres teories penoses i absurdes perquè no sé si em deprimeixen, m´irriten o em fan riure, i em dedico a escriure la meva pròpia experiència. Per sort, no he perdut el gust i, de moment, només he canviat l’addicció al vi per la llet amb colacao. Això sí, realment em comporto com un gos: només dormo, estic contenta quan menjo, em rasco, m’agrada que em toquin la panxa, vaig movent el nas aquí i allà, per si de cas, i tinc un humor de gossos espantós. La culpa de tot , però, Marc, és sempre de les hormones, carinyo, les maleïdes hormones.

LES PAPALLONES DEL VI

Hubiera sido preferible no enamorarme, me digo. Pero, al momento siguiente, al siguiente trago de vino, me digo que, pese a todo, pese a la inevitable separación, pese a la inevitable frustración, el amor merece la pena. Sobre todo, cuando no se espera, cuando no se busca. Éstos son los efectos del vino, esta dulce euforia que me invade tan despacio, tan suavemente, ¿por qué detenerme en la separación, en la frustración?, ¿es que la última noche, esa escena que golpea mi cabeza con tenacidad, que hace que cierre los ojos para verla con más claridad, para sentirla de nuevo desde dentro, no ha sido lo mejor que me ha sucedido en mucho tiempo? Lo mejor, quien sabe, pero sí lo más asombroso, lo más inesperado. Así, que mientras bebo despacio mi copa de vino, despacio, como dices que hay que beber, y transcurren las horas y vacío la copa y la vuelvo a llenar, viajo sola a esos días.
– Soledad Puértolas – Compañeras de viaje
He trobat fantàstica la comparació entre els efectes d’enamorament i un glop de vi que insinua Puértolas en aquestes línies de la seva última obra. Sempre tan intimista i reflexiva. La sensació de fogositat que et comença a la gola i et recorre fins les entranyes, fins allí on les papallones s’enlairen encenent l’espurna de la exaltació, de la excitació. Quan comences a tartamudejar i a tenir la risa fluixa provocant-te un estat de ceguesa progressiva. Només et queda, aleshores, servir-te una altre copa de vi, o anar directament al llit.

“… y luego disen que la flore no andan!”

A vegades hi ha petits moments que se’t queden gravats ben endins. Un tot es resumeix en un instant, i aquest instant és tan intens que ho engloba tot.
He estat a Cádiz i, una de les meves intensions era aprofitar per remullar-me entre finos, soleras, olorosos i entre tot allò que no sabia i que segueixo sense saber de la DD.O.Jerez. Tenia molta feina per descobrir i, com sempre, poc temps. Sense ni buscar-ho et creueves amb infinites bodegues solemnes per carrerons empedrats i lluminosos però que no donava mai amb la porta oberta i això m’anava acalorant progressivament. Cada dos per tres m’havia de ventar perquè m’envestien noves preguntes sobre el tema. Fins que l’última nit vaig xocar de cara amb totes les respostes de cop. El vi pels andalusos és pura cultura, una passió, és un sentiment, una forma de vida. És igual si al final no he fet una ruta per les principals bodegues de la zona, és igual si no he vist el procés de vinificació, si no he catat diferents manzanillas... què importa,...ho puc fer aquí o buscar informació per internet avui, demà o demà passat. El que no trobaré mai pels llibres són els moments viscuts. Una copa de cream a la mà, els acords en directe de Paco de Lucía, el vaivé de cavalls en carrosses regalant alegria, humor, rialles i màgia. Si no ho sents no ho entens, i per sentir-ho, només cal deixar-te endur i caminar una mica.

LES DONES I EL VI

Sèrie de la Natàlia Sanahuges "Les dones i el vi" que de mica en mica vaig escampant per casa.

NAS D´OR

Durant anys, diferents estudis científics han observat que en general les dones tenen una sensibilitat olfativa més elevada que la dels homes. Curiós. Examinant la causa, però, em coixeja sempre just en aquest punt.
- No serà una fórmula més de posar els sexes en guerra?- em deia-
Doncs resulta que no, senyors i senyores. Acabo d’ensopegar amb la resposta clau!
El causant no és el propi nas, ni la genètica, ni tan sols les hormones o l’intel•lecte, sinó l´orella. Sí, sí, el forat de l’orella, mira tu per on! I clar, com que som les dones les que acostumem a lluir arracades al lòbul de les orelles, doncs mira,... ens beneficiem d´un 2x1.
Asseguren els acupuntors que just en aquest punt de l´orella tenim la via de comunicació amb l´òrgan olfatiu. Els professionals que utilitzen aquesta tècnica de medicina tradicional xinesa penetren una agulla aquí per estimular als pacients amb problemes d´anosmia*.
Jo no crec en les veritats absolutes però, si més no, aquesta resposta em satisfà, em sembla senzilla i suggerent.
Dit això, fèmines amb arracades, tampoc us penseu que ara teniu una vareta màgica al nas,eh, perquè com tot s´ha de treballar. I en aquesta societat on el sentit per exelència és la vista cal fer un doble esforç per tenir un nas d´or**.
I justament aquest any ha tornat a ser una dona la guanyadora d’aquest premi. Enhorabona, doncs, per aquest esforç.

* Pèrdua d´olfacte
** Concurs enològic al millor olfacte

PA AMB VI I SUCRE

Em va xocar descobrir a la carta d’un restaurant del Priorat aquestes postres. No les havia sentit fer mai però de cop em va envair un aire familiar, com si m’aparegués un record de la infància.
Ahir viatjant en cotxe per la carretera vaig avançar un tractor conduit per un avi, la seva néta l’acompanyava a la cabina.
I em vaig imaginar a la nena berenant una llesca de pa amb vi i sucre.
Doncs no anava mal encaminada. Els fills de la guerra, si és que no ve ja de molt més lluny, s’alimentaven així. Una formula 25% estalvi, 25% improvisació, 25% energia i 25% natural.
Una tradició que penosament no ha sabut perdurar amb l’arribada de la democràcia i, el boom del despilfarro i el sobreproteccionisme excessiu. En aquesta època triomfen els berenars de bollos plastificats que contra més cars més xocolata i grassa hi ha. I, evidentment, alcohol als menors de 18 anys ni olorar-lo.
Avui, una mare seria denunciada per oferir una torrada sucada amb vi a una criatura de 12 anys. Per l’amor de Déu, a qui se li acudeix! donar una llesca amb vi i sucre a una criatura, que podria sortir malcriada i amb problemes de salut!
Sí, sí,... en fi..., que jo aquesta nit he tingut el plaer de tastar aquest confit i, val a dir que simplement el fet de la novetat i, el fet d’atrapar al vol un costum dels nostres avis m’ha sentat de meravella.
Comencen vacances escolars i molts avis es fan càrrec dels seus néts, estaria bé que aprofitessin aquestes festes per empapar-los de velles i útils maneres de fer, sempre tan respectuoses com ells ho són, sense amagar-se dels seus actes, doncs és un gest digne de picar l´ullet.

FER UN PICNIC

Material bàsic necessari: un cistell, vi fresquet, alguna cosa per menjar, i bona companyia.

Per recarregar el cos i la ment d’energia, que bona falta fa després de passar una crua hibernació, res millor que anar de picnic.
La primavera resulta la temporada ideal per fer-ne, per una banda, perquè el sol t’escalfa però no t’escalda, i per l’altre, perquè et desplaces pensant que no et trobaràs a ningú... i a vegades ho endevines!
Nosaltres hem triat els tollets de Capçanes perquè teníem mono i ens hem permès aquest luxe, però un picnic es pot disfrutar a la platja, al riu, a la muntanya o al parc del barri. (Val a dir que els tollets de la Serra de Llaberia són el ingredient perfecte, per això)
El verd de les vinyes, el vermell de les roselles, el turquesa de l’aigua i, l’ambient cristal•lí que es respira salpebren la jugada.
Un cop marcat el territori i instal•lats al lloc més privilegiat flamegem amb una copeta de vi. En aquest cas, agafem el flor de maig de Capçanes mateix (no m’agrada revelar marques,...però és que aquest lliga tan bé!!!) Les aromes i els sabors dels blancs i dels rosats combinen estupendament amb la època: fruites fresques i flors vermelles.
Finalment, fem xup-xup i deixem reposar una estona.

Un aspecte a tenir en compte és anar indumentat adequadament per l’ocasió, per exemple, si feu el picnic al riu o al mar, com nosaltres, us podeu acabar ficant a l’aigua amb calcetes i mitjons però millor si us calceu amb xancles i banyador ja perquè sempre acaba apareixent algú inesperadament i teniu molts números que quedeu com autèntics domingueros.

Que us vagi de gust, salut!

BAG-IN-BOX

Qui no ha begut mai vi d’un tetra-brik amb 16 anys
en un banc de la plaça?
Almenys tota la meva generació sí. Quins inicis, eh,
que ara amb tan sols recordar-ho se’ns forma espontàniament un somriure entre vergonyós, nostàlgic i tendre a una banda dels llavis.
Oi?
Quan en plena transformació física i mental ens crèiem uns sabelotodo però en realitat encara érem uns pimpollos, de porus verds i esperit rebel. Com verds i rebels també eren els glops de vi que fèiem d’aquell àcid i ridícul envàs. Però per sort tots anem evolucionant, hem crescut i ara el tetra-brik ha passat a ser un bag-in-box. Hem madurat, som més elegants, equilibrats i sobretot més resistents. Presumim de tenir la pell forta i l`ànima consistent, ja que el vi dins un bag-in-box avui pot aguantar perfectament fins a 6 setmanes una vegada obert. Gràcies, primer, pel tipus d’embalatge: reforçat amb film especial i, segon, perquè el caldo cada vegada té més cos. D’aquesta manera no estem obligats a beure’ns fins l’última gota en una sola tarda, sinó que en podem gaudir tranquil•lament en ocasions diverses: mentre mirem una pel•lícula, mentre preparem el sopar, escrivim al blog, xerrem al sofà o, fins i tot podem tirar-ne un raig al rostit sense haver d’obrir una ampolla expressament.
Millorem perquè a dia d’avui sabem que cal economitzar, hem après a reciclar, a ser pràctics i, evidentment, seguim sent uns revolucionaris. Ho vols provar?

CENTRE QUIM SOLER - LITERATURA I VI

Al poble del Molar he descobert una casa rural on tenen la biblioteca més valuosa i encantadora que hagi vist mai. És el Centre Quim Soler, on la literatura i el vi s’acaricien entre prestatgeria i prestatgeria. Un espai pintoresc que vol reunir i impulsar tota aquella literatura on el llenguatge del vi és el motor de la història. Poesia, cançons, narrativa, assaig,... Entre totes les grans obres he escollit els versos de l’actual Paul Aster:
(...)
deixa que no res sigui
l’ombra que camina a dins la teva ombra,
el cos que llançarà la primera pedra,
de manera que fins que t’allunyis de tu mateix,
puguis sentir-la famejar vers tu, constantment,
per entre les enormes vinyes dels vius.

El centre pren el nom de l’escriptor i periodista Quim Soler com a espurna per difondre també l’obra que ens va deixar durant els seus dies, i que des d’aquí vull aprofitar per dedicar ara que arriba el dia del llibre i de la rosa.

VI DE LA TERRA

Quan vaig anar a València fa uns dies vaig voler copiar tot el que ells fan; així que no vaig dubtar en col•locar-me un mocador a quadres blancs i blaus al voltant del cap mentre fotografiava les falles, vaig menjar paella directament de la paella, em vaig atiborrar de bunyols de carbassa amb orxata i, em vaig recórrer el Carme i els jardins del riu Túria amunt i avall fins que els peus i les cames em van deixar tirada. Perquè viatjar per plaer suposa introduir-se en la cultura d’aquell indret, no? O algú s’hagués demanat allí una botifarra amb seques o un bocadillo de calamares?
Tenia subratllat a la meva guia degustar vins de Requena-Utiel, Alicant, Jumilla i València. Doncs precisament aquests vins són els que els valencians no prenen... sorprenent, oi? He d’anar a la Xina per degustar un bon vi valencià? o com va el tema? Bé, jo de provar-ne sí que en vaig provar. Va ser fàcil escollir el vi entre una carta de 15: només havia 1 de valencià, la resta estava repartit entre riojas i ruedas. Què típic!. “¿Sólo ofreceis éste vino de vuestra tierra? ” ... Aquesta frase la vaig anar pronunciant en varies ocasions al llarg del cap de setmana.
El problema és que això no només passa a València. Aquí, a Catalunya mateix, tampoc tenim el costum d’interessar-nos pels propis vins catalans. Segurament si preguntés a algun català només sabria anomenar-me una única zona vitivinícola a Catalunya: el Penedés. I com a molt em destacaria d´entre tots els vins un rioja perquè, clar, l´ha vist per tots llocs... Això sí, després acabaria dient-me: visca Catalunya!

ESBOSSOS

“… és una nena anomenada Mei i una altre nena anomenada Gis, i una li diu a l´altre en un dinar: em poses vi, si us plau? – allargant-li la copa- i l´altre li diu: aixx, és que no en sé,..
- Com que no saps??????? … a veure,… ¡!!?¿! … no saps de vins? o no saps abocar una ampolla a un got, nena?...
Què passa, què en escoltar la paraula vi ens entra el pànic a tots?? ”

“Al sortir de La Vinacoteca, he tingut la sensació d´haver estat en un colmado,…o inclús d´un súper perquè només entrar pots agafar-te un carro de la compra.
T´ofereixen carros per la compra, he dit!!!! Com si anar a comprar vi en una botiga especialitzada fos com anar a omplir el carro amb arròs, fruita, llet, pa, embotits, ous, verdures i paper de wt pel rebost.
Doncs es clar que sí! Ho trobo molt bé. És una manera de desmitificar el valor d´un vi. Baixar-lo de l´últim esglaó en el que està posicionat i tornar-lo a la realitat. I la realitat és que una ampolla de vi no deixa de ser un producte de consum bàsic. No cal omplir carros de la compra amb ampolles de vi però sí relacionar-s´hi d´una manera més … - com ho dic?- … més normal i corrent, vamos.”

“és trist trobar-se en situacions com: no compro tu producto porque lleva la etiqueta en catalán.
Mire, señor, yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China, me ha entendido bién?”

“Els bars i les cases d´Aranda del Duero tenen bodegues subterrànies. Espectaculars. Bodegues antigues formades per túnels; baixar per aquesta escala de pedra és com entrar a la màquina del temps on la següent parada és l´Edat Mitjana.
Això ha d´estar considerat com a Bé d´Interès Cultural ja!!”