Em va xocar descobrir a la carta d’un restaurant del Priorat aquestes postres. No les havia sentit fer mai però de cop em va envair un aire familiar, com si m’aparegués un record de la infància.Ahir viatjant en cotxe per la carretera vaig avançar un tractor conduit per un avi, la seva néta l’acompanyava a la cabina.
I em vaig imaginar a la nena berenant una llesca de pa amb vi i sucre.
Doncs no anava mal encaminada. Els fills de la guerra, si és que no ve ja de molt més lluny, s’alimentaven així. Una formula 25% estalvi, 25% improvisació, 25% energia i 25% natural.
Una tradició que penosament no ha sabut perdurar amb l’arribada de la democràcia i, el boom del despilfarro i el sobreproteccionisme excessiu. En aquesta època triomfen els berenars de bollos plastificats que contra més cars més xocolata i grassa hi ha. I, evidentment, alcohol als menors de 18 anys ni olorar-lo.
Avui, una mare seria denunciada per oferir una torrada sucada amb vi a una criatura de 12 anys. Per l’amor de Déu, a qui se li acudeix! donar una llesca amb vi i sucre a una criatura, que podria sortir malcriada i amb problemes de salut!
Sí, sí,... en fi..., que jo aquesta nit he tingut el plaer de tastar aquest confit i, val a dir que simplement el fet de la novetat i, el fet d’atrapar al vol un costum dels nostres avis m’ha sentat de meravella.
Comencen vacances escolars i molts avis es fan càrrec dels seus néts, estaria bé que aprofitessin aquestes festes per empapar-los de velles i útils maneres de fer, sempre tan respectuoses com ells ho són, sense amagar-se dels seus actes, doncs és un gest digne de picar l´ullet.
