COM UN GOS

La Cris m’havia dit alguna vegada que el més sorprenent per ella d’estar embarassada era
l’exagerat augment de l’olfacte. Me la mirava amb els ulls estupefactes quan m’explicava que sentia les olors a kilòmetres de distància.
Em semblava al•lucinant. - M’estic perdent un altre món ple d’infinites aromes per tot arreu –
em deia jo mateixa – podria ser, inclús, el nas d’or de l’any que ve si em quedés prenyada... Doncs ja m’hi he quedat. I en tot aquest primer trimestre ni rastre d’explosions d’olors desbordant per les escletxes. Em passo el dia ensumant i rastrejant tot com un gos per si detecto més olors que els altres. Però no hi ha manera. Un matí, per exemple, passejava pels carrers de Falset i cada casa desprenia una olor diferent de menjar: macarrons de l`àvia, pebrots, caldo. Era curiós tantes olors a cada pas i tan familiars. Vaig somriure eufòrica.
- Ho olores, tu, Marc?? Sents l’olor a caldo??
- Sí
- Sí? Però quant de forta??!!! Molt???? (...) I la de pebrots també?!!?!
- Sí, també.
- I quan t’has adonat?!! Ara mateix o fa una estona?
(...)
A mi aquestes olors que noto, jo i tothom, només em provoquen gana, gana, i més gana. L’únic que m’ha sensibilitzat massa el nas, i em dóna fins i tot nàusees, és el tabac i l’alcohol. Així que, a sobre, ni el luxe d’aproximar-me una copeta al morro per intentar assaborir noves troballes. Què sàvia és la naturalesa quan vol!
Sóc de les que se’ls congestiona el nas quan es queden embarassades. Manda huevos!
La hiperòsmia, al contrari que l´anòsmia, és el desenvolupament del gust i l’olfacte. Diu, una d’aquestes mil teories desconcertants sobre gestacions, que s’aprèn a aguditzar aquest sentit per a poder reconèixer el teu propi fill quan neix. Clar! Què vol dir? Que jo no sabré reconèixer el meu mini-jo quan el vegi sortint de dins meu??? Vaja.
Mira, millor deixo ja de banda aquesta i totes les altres teories penoses i absurdes perquè no sé si em deprimeixen, m´irriten o em fan riure, i em dedico a escriure la meva pròpia experiència. Per sort, no he perdut el gust i, de moment, només he canviat l’addicció al vi per la llet amb colacao. Això sí, realment em comporto com un gos: només dormo, estic contenta quan menjo, em rasco, m’agrada que em toquin la panxa, vaig movent el nas aquí i allà, per si de cas, i tinc un humor de gossos espantós. La culpa de tot , però, Marc, és sempre de les hormones, carinyo, les maleïdes hormones.