AQUELLA VEGADA

Recordo aquella tarda de fa tres mesos en que em va sobresaltar el ring-ring del telèfon. Les paraules que sortien de l’auricular em van deixar en èxtasi. M’havia entestat en allò durant setmanes i s’acabava de fer realitat en un instant. Vaig penjar i no sabia si cridar, saltar, ballar una estona la conga o, el que finalment vaig fer, invitar el Marc a celebrar-ho aquella mateixa nit. I el vaig portar aquí.
El temps a fora pintava molt desagradable però eren tant les ganes de sortir a brindar aquella oportunitat amb el món que ens vam entaforar els guants, la bufanda, l’abric i el gorro de llana fins als ulls, i ens vam plantar al carrer desafiant un fred rabiosament glaçat. Contracturats per la tremolor del cos i la força amb que ens arropàvem un contra l’altre vam arribar a aquest nou bar de tapes de Falset.
Recordo l’agradable sensació d’escalfor que et recórrer el cos de baix a dalt quan entres en ple hivern en un lloc calentet... Vam seure a la primera taula, al costat de la porta, l’única taula lliure que quedava aleshores, aquella d’allà, la taula que avui ocupen aquestes dues senyores.
Vam mirar la carta de tapes a la pissarra de la paret. Foi amb pera i ceba caramel•litzada va ser la primera que vaig llegir. I la vaig tornar a llegir un segon cop: foi amb pera i ceba caramel•litzada. No m’esperava una cosa així. Incrèdula i embovada vaig seguir llegint la resta de la llista. Tapa de magret d’ànec, de bacallà amb allioli de mel, cabrit arrebossat, croquetes de pollastre i tòfona, - croquetes! -, amanida de gambes, carpaccio de bacallà amb espinacs, sopa de bacallà amb un ou poché... El Marc i jo ens vam mirar, i tant a ell com a mi se’ns dibuixaven bengales als ulls. Esperàvem que aquella nit ompliríem els budells de braves i calamars a la romana però allò va ser un regal. Per acabar de ser perfecte, els vins a copes. Cada una de les tapes que vam escollir maridava amb un vi en concret, escollit a consciència per fer la millor unió d’olors, sabors i textures possible. Senzillament brillant.
Avui, al entrar de nou per la porta, m’ha vingut al cap aquella vegada, i he somrigut.
Espai de Tapa

EL TAMANY IMPORTA

Us agradi o no admetre-ho, el tamany és important, no està assignat així a l’atzar perquè a Déu li soni la flauta d’una determinada manera. Cada tamany té una raó de ser tan important com l’altre. Una ampolla té uns centilitres específics segons la durada que volem donar-li al vi. Com més gran és l’ampolla, més temps té el líquid per evolucionar. És a dir, l’evolució del vi dependrà del tipus d’ampolla en que es trobi.
Per exemple: l’ampolla més petita, la benjamina, no està pensada expressament per embotellar-hi vins de guarda perquè la quantitat d’oxigen d’una benjamina és major en relació al vi i el deterioraria massa ràpid. En canvi, en una magnum o una imperial l’oxigen és menor en relació amb la quantitat de vi i el fa resistir més. Un vi anyenc es conservarà més temps si està en una ampolla gran sense perdre sabor que si està en una ampolla petita. Això no vol dir, però, que sigui millor o pitjor una opció o l’altre,... tot dependrà del que busquis en cada moment.
Una benjamina (18-20cl) és adient per una persona sola. Tast curt però intens. Millor si el vi és jove perquè el consum d’aquests tipus de formats ha de ser ràpid. Pim-pam.
Una imperial(600 cl) és un caprici, impressiona només a simple vista, una ampolla per destapar en grans ocasions, sens dubte, però difícil de manejar, us ho asseguro.
I després hi ha l´standard, la de 75 cl, pràctica, còmoda, idònia, la que et trobes a la majoria de llocs. Sabeu per què?? perquè és just la mesura de la capacitat pulmonar d’un vidrer.
Així que ja veieu que, sigui quin sigui el tamany, és un plaer destapar l’ampolla escollida.

*Cal Torner ha anomenat les habitacions del seu hotel fent referència als tamanys de les ampolles perquè cada una d’elles pretén satisfer una necessitat en particular com ja heu vist*