PERDONEU PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR

Als 18 anys jo em reunia amb les meves amigues cada cap de setmana per beure alcohol. Bevíem sense parar entre arcada i nàusea fins quedar ben borratxes, era aleshores quan començava l’autèntica festa. Ens divertia el descontrol al seu màxim exponent, el riure desinhibit, ensopegar amb allò “insopegable”, el soroll i el xivarri absolut, les esses majúscules, el cantar desafinat, deixar anar embarbussaments cada cop més complexes, perdre la vergonya però també la decència, i acabar completament tocades i enfonsades amb la sortida del nou sol.
Als 30, tot això a mi m’esgota, ja no em diverteix. Ni tinc ni vull tenir 18, ni 20 ni 25. Ara amb les amigues gaudeixo maridant una copa de vi amb el plat que hem preparat anteriorment, conversar mentre balancejo la copa sota el nas, escoltar mentre vaig paladejant per la boca el sabor del vi, o riure de l’anècdota d’alguna d’elles mentre destapo una altre ampolla. M’agrada beure sense presses, per plaer, m’agrada que el beure sigui el complement del sopar, del dinar, o d’aquell moment, m’agrada que el plat principal no sigui tragar, tragar i tragar litres d’alcohol perquè sí.
Sospito que ara és l’edat la que em serveix les copes carregades de seny deixant-me en un estat oposat a la bogeria. Bé, oposat a la bogeria tampoc, però diguem que el meu sentit comú està de ressaca i prefereix el beure saludable.