LA VIE EN ROSE

El rosa ha tornat. Tot és de color rosa, com si ens poséssim unes ulleres amb vidres roses i ..., taxan, la vie en rose! Les bambes de moda són roses, les parets es pinten de rosa, les ungles es llueixen en rosa, els telèfons i totes les maquinetes també. El martini, el cava, els packs del iogurt, fins i tot el marc ha confessat que es posaria una samarreta rosa,... L’era cursi ja no està marcada pel rosa. Ara aquest color és tendència. És cool. Serà que ens inspira fantasia en èpoques engorroses.
El pink, el rosé, o el rosato és una mescla dels colors white & red. També podríem fer una mescla de raïms blancs i raïms negres per elaborar vi rosat, PERÒ NO! AIXÒ MAI! Pel vi rosat s’utilitzen raïms de varietats negres però sense macerar les pells amb el suc tant de temps com per fer vi negre. Com diu l´Elvis: “Pink is like red but not quite“.
A veure si els vins rosats també es posen de moda, doncs, i deixen de quedar al marge, a mig camí d’una cosa o l’altre,... com si les coses haguessin de ser sempre blanques o negres. El rosat és fresc, lleuger, viu, fràgil, recorda al vi negre però també al blanc. El resultat sí és un conjunt, una unió, una mescla de sensacions, d’olors i de sabors amb milers de possibilitats. El blanc i el negre aquí s’abracen revelant així el toc romàntic, tendre i apassionat.
He triat aquesta foto perquè a mi m’incita a llepar la rosa, a ficar-hi el nas. A descobrir. Boire la vie en rose!

BATECS AL PRIORAT

El trajecte ha estat sorprenent: o perquè no hi havia passat mai fins ara, o perquè és molt diferent al camí que acostumo a fer a pocs metres d’aquí.
O també potser és per la llum del dia: ½ tarda d’agost.
La llum il·luminava intensament les vinyes, unes vinyes velles i salvatges que se’m tiraven a sobre al passar. A cada revolt un camí sense asfaltar picant-me l´ullet provocant, temptant-me. Les línies estretes i corbes de la carretera, l’aire i l’olor entrant per la finestra, i la música del cd m’han regalat un viatge únic.
De la Vilella a Cabacés. 6 km reconfortants i necessaris.
He travessat el poble a peu. M’ha rebut el silenci, m’estava esperant. Cada passa que donava ressonava. M’ha incomodat. Tot i no haver ningú, tothom semblava que em vigilés amagat. De cop, m’he descobert accelerant el ritme en aquell carreró prim.
Només he vingut a passejar! - m’he dit desconcertada.
Algú estava treballant la façana d’una casa. M’ha observat. No m’he atrevit ni ha acostar-me a mirar l’horari del museu d´oli. Estava tancat. Tot estava tancat i tensat. Bé, no l’església. Quina il·lusió! Les esglésies, allí on vaig, em criden a entrar.
Les campanades de les 6 m’han sobresaltat quan donava un cop d’ull a la creu i a les fileres de bancs solitaris. He sortit ràpid, com si estigués sonant una alarma. I allí amunt he vist l’ermita. També m’ha cridat. He fet el intent de treure la càmera de fotos, però no, millor no. Em guardo la instantània a la ment. Els porxos empedrats, l’avi assegut a l’esglaó de l’escalinata, una mare i la filla fent via a la piscina ... m’ha anat tranquil·litzant. -Hola! – m’ha sorprès sentir- Dew! – he reaccionat ja tard.
He enfilat fins a dalt al mirador sense voler tornar enrera ja. Des d´allí he escoltat tot tipus de crits de nens que provenien de la piscina, suposo. M’he mirat el poble i els seus voltants des de ben alt. He tingut Cabacés als meus peus. Aleshores, he tingut la sensació que el poble, després d’examinar-me en silenci, s’havia posat en funcionament un altre cop.
He baixat fins el cotxe, doncs, més relaxada, flotant entre les cases, mirant cap amunt, les finestres, els geranis de colors caient per les parets, he vist racons acollidors, fonts d´aigua brotant, prestant atenció als sorolls, als ocells.
-Bona tarda- m’he adelantat a dir amb un somriure.

Mentre estava transcrivint aquest moment a casa ja, el Marc m’ha deixat una rosa rosa, del roser de la terrassa, sobre la llibreta. Una tarda vibrant.